<< INAGUREITOR >>

Agulletes i rampes deu de tenir el nostre mega-txatxi honorable president Paquito Camps.
I tot per la passió i empenta que li ha pegat a la inauguració de centres educatius aquesta setmana, vinga tallar cinta, banderetes, cap ací, cap allà!
Qui va dir que la dreta no estava per l'ensenyament públic? Algun descregut segur.
També ha tingut molt de ressó al llarg del començament de curs la progressiva desaparició dels lamentables barracons que poblaven innumerables escoles, fruit d'obres interminables, o més habitualment de la massificació que ha produït la deixadesa de l'educació en les darreres legislatures autonòmiques.
El que no ha reflectit tant la premsa, és que bona part dels barracons no han desaparegut sinó que, per un extrany principi de conservació, s'han traslladat als Instituts de Secundària, junt amb els alumnes d'ESO que han passat de ser transferits d'uns centres als altres.
Tot en un procés de degradació i massificació adobat per la mala costum de generar macro-centres que no presagien res de bo per al futur de l'educació dels valencians de l'endemà.

Comunicacions ideals.

Sembla mentida que alguns polítics vullguen fer-nos creure que vivim en un lloc que poc menys que és un paradís terrenal. Aquells que diuen que les nostres terres son envejades per les seves infraestructures i comoditats sols els convidaria que es donaren una volta pels nostres pobles, si és que poden. A la ja històrica absència de comunicació ferroviària de la Vall amb la resta de pobles o la impossibilitat de usar el transport públic per a traslladar-se a pobles de la comarca com Borriana, Onda o Betxí (entre altres), s'uneix el patètic estat de les carreteres. Sense anar més lluny en un informe publicat la setmana passada per la DGT es qualificava com el punt més perillós de tota la ret viària el tram de la N-340 que passava pel terme municipal de Vila-real. A la gent de la Vall poc es tenen que dir de la perillositat d'aquest tram doncs sempre que tenim una visita mèdica ens juguem la vida quan intentem incorporar-nos a la carretera al eixir del Hospital de la Plana. Encara així alguns s'empenyen en dir que els governants ens donen qualitat de vida i vivim en una comunitat destacada. En fi, sols els convidem a que un dia baixen del seu cotxe oficial, donen festa al xofer i procuren desplaçar-se amb la mateixa dificultat o risc amb la qual ho fem el comú dels mortals d'aquestes terres.

AVSA

El maltractament de l'empresa AVSA als seus usuaris és una constant en els seus anys de ?servici? als ciutadans de la Vall. Si el nivell cultural d'una ciutat es nota per la qualitat de les seves comunicacions, en aquest cas el nostre nivell seria pèssim. No es de rebut que una empresa que ha sigut privilegiada per les institucions locals (se'ls ha regalat una estació d'autobusos pagada en diner públic per a ús exclusiu seu) faça el possible per a treure els majors beneficis donant una qualitat mínima. Si el transport públic és un servei, així ho deurien d'entendre aquells que el presten. Jo recorde els meus temps d'estudiant quan ens portaven a València en un autobús infame, ple, amb gent dreta, i fent mostra d'una mala educació de llibre. Ahir vaig viatjar a València i la meua sorpresa quan vaig descobrir que els bitllets no es poden comprar d'anada i tornada. Açò es suma a fets tan absurdes com desviar el trajecte habitual per Nules per fer més difícil que els usuaris de l'autobús puguen utilitzar el tren. Junt aquestos detalls la habitabilitat dels autobusos es ben minsa i com a mostra la negativa del conductor a donar la possibilitat d'encendre les llums individuals per a que es puga llegir durant el trajecte. En fi, que no pararíem. La conclusió de tot això és com els ciutadans i usuaris del transport públic de la Vall venim tant de temps patint en silenci els ?serveis? d'AVSA. ¿Tenim el que ens mereixem?

Mediterráneo

Ara que han passat els dies i la ?notícia? que ha commocionat la Vall sembla que de moment s'ha gelat, es moment de fer una crida d'atenció al tractament que un diari de la província (Mediterráneo) ha fet del seu protagonista. Val que podem admetre que es publique el nom de la persona acusada, val també la publicació de la seva fotografia, ara bé, que es traguen fotografies de la seva casa, que es diga que té una filla de dotze anys, que es facen entrevistes als seus veïns o que s'explique qui era son pare crec que és una incitació al linxament moral d'unes persones que si bé tenen relació amb l'acusat no es poden considerar tacades amb la culpabilitat del delicte. Aquest ànim de ?justícia? del periòdic contrasta amb el tractament que s'ha fet d'altres ?suposats? delictes com el del cas Fabra o el cas Aparici, on la mesura i delicadesa a l'hora d'explicar els fets contrasta amb la fúria amb la qual els periodistes del diari esmentat s'han empleat per tal de donar ?tota? la veritat.

El pollastre denunciat.

Si voleu una altra contradicció d'aquesta Vall nostra sols teniu que haver llegit els diaris amb la increïble notícia de la denúncia d'un veí per un pollastre que cantava a la matinada superant la barrera dels decibels permesos per la normativa municipal. En fi, quin comentari es pot fer, denuncien a un gall per fer del que és. Jo proposaria que aquestes denúncies es feren extensives d'ofici i, si una pobra au, animal irracional, no es capaç de controlar el volum del seu cant, que també es controlen els volums d'altres animals (en aquest cas racionals) que adornen les seves celebracions en tota mena d'artefactes sorollosos i superadors de la barrera del so permesa per la llei municipal . Em referisc a totes les comissions de festes, falles, penyes de futbol, bodes, bateigs, comunions o qualsevulla manifestació que va acompanyada dels coets de tota mena que impedeixen un silenci mínim en les nostres cases particulars. Açò del pollastre denunciat es com si un ?policero? denunciara una llebre per anar massa de presa pel circuït de Xest. En fi, coses de la vida.