Ègloga Municipal

Aquest no és més que un post d'agraïment per la incommensurable tasca feta pels diversos consistoris del nostre municipi, ans i després de l'adveniment de la democràcia, per tal de protegir-nos, a nosaltres, indefensos habitants, de la malèfica influència de les plantes, de l'aire excessivament pur, i en definitiva del paisatge natural en els nostres carrers.
Gràcies per haver consentit, amb l'inestimable i desinteressat consell dels promotors immobiliaris locals, una volumetria indeturable, majestuosa i fàl·lica que acosta les nostres llars en temples departamentats cap al paradís celestial.
Gràcies per haver superat la inèrcia retrògrada dels particulars, insolidaris, mesquins, escòria humana, que pretengueren viure sempre en cases ben assolellades, d'una o dos plantes i amb patis i corrals obscenament plens de vida.
Gràcies per optar per un urbanisme llustrosament asfàltic, ben quadràtic, com una fulla de càlcul del llibre de comptes de la comptabilitat B de l'empresa d'un familiar d'un diputat provincial.
No puc sinó animar-vos a continuar aquesta croada imperiosa que allibere definitivament la nostra població de tota maldat natural.
Encara queda molta feina per fer, no defalliu!
Encara queden carrers on s'albira la indecent imatge d'un cel ple d'ocells o algun clavill de muntanya.
Encara hi ha voreres per les que es pot perdre el temps indecentment passejant i molestant al trànsit rodat, quant els malfeiners vianants pretenen creuar.
Pero el pitjor de tot és que encara hi ha gent obtusa, impertinent, desfaenada, que no entén que la terra aprofitada es la terra construïda, especulada, industrial; que els rius útils són els que van entubats; i que l'aire bo és el que donen els filtres de l'últim model d'aparell japonés d'aire condicionat.
D'aquesta colla de malifessers vos haureu de guardar.
Gent que vos farà perdre el temps organitzant tonteries com El Dia de la Terra.

Cinema-Literatura. Joseph Conrad

L'etern debat de les adaptacions de la literatura al cinema té un substanciós exemple en la pel·lícula “The Duelist” del director Ridley Scott i la petita novel·la que la inspira “The Duel” escrita per Joseph Conrad. En aquesta adaptació no podem entrar en el massa conegut debat de la pèrdua de qualitat de l'adaptació cinematogràfica respecte l'original literari. Ací, podem observar dues perspectives respecte al mateix fet. Amb l'excusa d'un duel que es perllonga durant les guerres napoleòniques i més posteriorment, Conrad ens descriu dos personatges que dotats d'unes característiques especials fan necessari la substancialització d'un esdeveniment sense importància per tal de manifestar unes característiques que els facen únics. El principal tret d'aquesta novel·la és la seva capacitat per endinsar-se dins d'una psicologia aparentment malalta però que una vegada coneguda tots compartiríem. Per la seva banda, Ridley Scott ens mostra la dimensió èpica d'un fet, més enllà de qualsevol consideració de la intimitat dels seus protagonistes, doncs la perspectiva que adopta és l'exterioritat d'una trama que passa entre dos personatges als quals els fets desborden. Aquesta apreciació es pot constatar en la fotografia del film que tracta cadascuna de les escenes com si foren un quadre d'imatges perdudes en la història. En tot cas, la lectura de l'obra literària i la visió de la pel·lícula no deixen de ser recomanables. Si teniu ocasió, no deixeu de veure aquesta adaptació que fa Ridley Scott en l'any 77 de la novel·la de Joseph Conrad.

Canvi polític (i 3): la mediocritat dels pólítics.

Una tercera cosa que seria necessari eliminar de la política seria la mediocritat d'aquells que amagats sota les sigles d'un partit mostren la seva incompetència en cadascuna de les actuacions que fan. Mentre la política semble un terreny apartat de la legítima competència que es dona en altres esferes de la societat i es regisca per normes que sols tenen sentin des de la lògica interna i tancada dels partits, no podrem reivindicar una vertadera dignificació de la política.

Canvi polític (2): les mitges veritats.

Deia Nietzsche que les mentides no són perilloses, que allò que és realment nociu són les mitges veritats. El govern de la dreta espanyola ha sigut un govern que ha sabut usar a la seva conveniència aquestes mitges veritats. La cerimònia de la confusió que moltes vegades s'ha utilitzat per no acceptar les responsabilitats públiques s'ha fet sempre mesurant fins a quin punt es podia donar una imatge que malgrat ser acceptable no responia a la realitat. Aquesta dreta pre-moderna que ens ha regit ha usat una concepció de la manipulació informativa post-moderna. En temps antics era fàcil reconèixer quin era el discurs oficial i quin el vertader. Avui hem de estar molt atents per poder desmuntar cadascun dels missatges ambigus i malintencionats que com ombres d'una caverna mediàtica ens han fet creure que explicaven la realitat (la seva realitat). Esperem que el nou govern no es deixe emborratxar per la força de manipulació de la mitja veritat.

Canvi polític (1): la mala educació.

La nova etapa que comença a Espanya em fa reflexionar sobre aquelles coses que considere convenients que foren aplicades en la societat per part dels polítics i els partits que representen. La primera em la va suggerir Salvador Cardús on al seu llibre Ben Educats dedica una part d'un capítol a analitzar la mala educació en política, en concret la desenvolupada pel govern central i el partit que el sostenia, baix el títol de “Per què les dretes d'ara s'han tornat tan mal educades”. Allí anomena les formes que se'ns han imposat com a “populisme amoral” i la relaciona amb la dreta de Berlusconi i la seva manipulació mediàtica. Cardús denuncia la hipocresia de les dretes espanyoles que imposen una “bona educació” en el seu àmbit privat i deixen per a l'àmbit públic la pitjor de les pitjors maneres possibles de utilitzar la comunicació. El trencar aquesta duplicitat de educacions ha de ser una de les prioritats del nou govern, comportant-se en l'àmbit públic amb maneres que ajuden a generar una bona educació.

És possible pensar avui?

Desconec la resposta a una pregunta incerta. Sols he vist algunes llums a la fi del camí. Però sé que mai les assoliré. Sols em queda el consol dels companys de viatge. Si és que han existit.

Llegiu a Bellver.

Demanem que llegiu a Bellver!
Rebem la notícia de Carles Bellver (la nostra web germana) de la negativa de tota editorial coneguda (fins ara) a publicar els seus contes. Ens envia com a referència la política globalitzada de les editorials de publicar únicament allò que pot suposar un mínim de rendibilitat assegurada (tal com es reflexa en un article del darrer número de Le Monde Diplomatique). No ens suposa cap novetat aquesta negativa. Què no faran els mitjans de suposada comunicació per no demostrar la seva superioritat comunicativa i formativa de l'opinió. Carles, dissortadament, suposa una fita més en un camí d'ocultació de tot allò que pot suposar un nou aire (diguérem un “aire fresc” com aquell inoblidable conte de Carles) en aquells missatges que poden aplegar a tos pels mitjans convencionals. Per part nostra, que ens mirat en l'espill que representa el treball de Carles, sols ens queda animar-lo a continuar en la seva tasca com a escriptor. Des del nostre blog sempre demanarem a tots aquells que vulguen llegir una aportació original i nova al camp de la creació literària (i també del pensament, per què negar-ho) que vagen a la seva pàgina i consulte la important i destacada creació d'un escriptor rellevant com és Carles Bellver. Sort amic!.